El passat dimecres després llegir la llegenda de “El tresor del Castellet de Rel” vam decidir escriure les nostre pròpies llegendes seguint més o menys la mateixa estructura que la llegenda que vam veure. Vam parlar, discutir i opinar sobre aquesta llegenda. Les llegendes tenen alguna cosa de real? Per a què serveixen les llegendes? És bó que es continuen transmitint de generació en generació?

EL TRESOR DEL CASTELLET DE REL

Diuen que entre les parets i els aljubs  del Castellet del Rel, al poble d’Olocau, hi ha un tresor d’un rei musulmà de València. Ni tan sols el Cid no el va poder trobar, quan fa un grapat d’anys va conquistar el castell.
Han passat anys i panys d’això. I no fou sinó en les festes de Sant Antoni d’enguany, que devora la foguera, un home gran em va contar la història següent:
“A la mitjanit de les nits de Sant Joan, s’obri una porta secreta d’alguna banda del castell. Aleshores, ixen uns donyets amb unes torxes que semblen llumins, acompanyant i seguint una cabra de pell roja. La cabra, però , no és una cabra, que és una princesa mora encantada.
Aquesta processó es passeja per l’aire en llarga i fantàstica desfilada, mentre toquen les dotze batallades de la mitjanit , és a dir, dotze llargs segons a tocatoni. Durant aquest temps que va del primer a l’últim toc, qualsevol humà, siga dona o home, xiqueta, xiquet, jove o vell, del poble o foraster, té l’oportunitat d’entrar per aquella porta i provar d’aconseguir el tresor.
Però si algú s’atreveix a entrar-hi, haurà de baixar l’escala dels nou graons de pedra roja i, una vegada arribe al final, acostar-se al pou de pedra picada. Aleshores, haurà d’agafar la corda que penja de la corriola, i amb unes quantes braçades poar la clau que hi al fons de tot. Amb la clau a la mà i per raons de sortilegis i endevins, podrà veure el cofre de la princesa sota el forat de l’escala. Ràpidament, haurà d’agafar-lo i enfilar-s’hi amunt més veloç que el llamp, si vol salvar la vida.
Per contra, si no us espavileu i la processó us atrapa a mitjan camí, quedareu empresonats per sempre a dins del castell”
Sense poder contindre’m, vaig exclamar:
-Tot això en tan poc de temps?
-En dotze segons, ni un de més ni un de menys!
-Això és impossible!
-I tant, encara ningú que estiga viu, ho ha aconseguit!
No sabia si creure-me’l, el vell, però el desfici em rosegava el cos.
De sobte l’home vell m’allargà un sobre ple de floridures.
-Jas, ací tens la prova! -va dir. I encara va afegir: -Jo mai no he pogut trobar la porta, però sé que existeix de bona veritat!
Amb el sobre a la mà i més neguitós que un nyap de formigues, vaig desaparèixer corrent.
Una vegada a casa, vaig obrir el sobre de floridures i vaig començar a llegir:
“Només aconseguirà parar el toc de les campanes aquell que, baixant l’escala dels nou graons de pedra roja, siga capaç de narrar cinc llegendes. Però alerta que toqueu cap graó parell, perquè ràpidament es convertireu en presoner de la cabra, que no és cabra, que és princesa mora encantada”

Ací teniu les nostres llegendes!